“Enlloc trobaria el que m’ha donat Asproseat”
Centre Ocupacional 1981

Entrevista a Maria Jesús Deza

María Jesús Deza, nascuda l’any 1965, és una de les usuàries més longeves d’Asproseat. De fet, és una de les persones que va inaugurar el centre ocupacional 1981, el primer de l’associació, on hi és actualment.

El seu pare, un dels treballadors d’una empresa automobilística, va contribuir a la creació d’Asproseat. I és que l’entitat va néixer l’any 1979, fruit de la necessitat d’aquest grup de pares, com el de la María Jesús, que tenien fills amb discapacitat i en aquells moments se’ls acabava l’etapa escolar.

No sempre ha estat al centre ocupacional del carrer Mecànica, uns anys va marxar al centre especial de treball. És un d’aquests perfils que representa, a la perfecció, el que és Asproseat i el que vol aconseguir l’associació.

Què és Asproseat per tu?

És molt especial. No me n’aniria mai d’aquí, estic molt còmode. Segurament en un altre lloc no seria el mateix, difícilment trobaria el que tinc aquí.

Hi porto tants anys que m’ho estimo com si fos casa meva. Vaig venir a netejar el centre l’any 1981, juntament amb els meus pares, perquè pogués obrir. El centre no estava en condicions, vam venir a ajudar per posar-lo a punt.

La meva família ha ajudat molt a l’associació, sobretot el meu pare. Ha estat sempre lligat a Asproseat.

Què t’ha aportat l’associació?

Moltíssims aspectes positius. He après coses que abans no sabia fer. He conegut a molta gent, alguns que ja no hi són… Però, principalment, felicitat. Estic molt agraïda, no sé què estaria fent jo sense Asproseat.

Centre Ocupacional 1981

Què et va passar pel cap el primer dia que vas arribar al centre ocupacional 1981?

Vaig pensar: “A veure què em trobo”. Em vaig presentar a tothom qui hi havia i ens van fer una prova a tots per veure com treballàvem, per avaluar si ens hi podíem quedar o no. Et feien la prova davant de la resta de companys, em va fer una mica de vergonya! (entre riures).

Per sort, vaig poder superar la prova i entrar al centre. A més de l’ocupacional, també vaig estar uns anys al centre especial de treball.

Què diferencia el CET amb el CO?

És molt diferent. És un altre horari i un altre tipus d’activitats. Allà està tot centrat en el treball i aquí és una mica de tot. També dediquem hores al treball, però ho combinem amb sortides, visites a museus, a concerts, activitats d’oci… Ara, amb la maleïda pandèmia és més complicat, però a poc a poc estem reprenent les sortides culturals. 

Com és la relació amb els companys?

Molt bona. A part de companys, també són amics. Els estimo com si fossin la meva segona família. Són amb qui passo més estona al llarg del dia.

Com és la relació amb els professionals del centre?

Increïble. Mai he tingut cap problema amb ells. De fet, hi tinc un tracte molt semblant que amb els companys. No m’agrada fer distinció. Sempre pots acudir a ells sense cap problema, tenen molt respecte i estima per nosaltres.

Trobes a faltar algun educador/a? 

A l’Asunción i el Ramon. Tinc records molt bons d’aquelles èpoques, hem viscut moltes coses. Em donaria per escriure un lliure, però no m’atreveixo (entre riures). 

Quines activitats dueu a terme al centre ocupacional 1981? En proposeu de noves?

Fem tot tipus d’activitats: tallers, hort, gimnasia i moltíssimes altres més. Com sempre, algunes m’agraden més, però de totes s’aprèn. Cada dia en fem de diferents, per tal de trencar la monotonia.

M’encanta l’hort! Ho duem a terme a la terrassa d’un edifici del barri de Sants on cultivem fruta, verdures i altres aliments, que després portem al menjador social.

Als educadors els hi proposem activitats a fer, li donen molta importància a la nostra opinió.

Centre Ocupacional 1981

Com vas viure el confinament provocat per la covid-19?

Vaig trobar molt a faltar venir al centre. Els educadors estaven permanentment en contacte amb nosaltres i ens posaven al dia de tot. Entre companys no vam parlar, només els hi vaig poder enviar records.

Quina és la teva situació a casa?

Avui dia, visc amb el meu pare molt a prop d’aquí. La meva mare va tenir un accident domèstic, la van haver d’operar i ara està a un centre sociosanitari. La vaig a veure un parell o tres cops per setmana, es posa molt contenta sempre que hi vaig. 

El meu germà viu a un país llunyà, on ha creat la seva pròpia família, i ve aquí de tant en tant.

Com és el teu dia a dia?

El primer que faig al despertar-me és dutxar-me, vestir-me, esmorzar i fer-me la motxilla. Mentrestant, el meu pare em prepara l’entrepà, li tinc molta por als ganivets (diu entre riures). 

Visc molt a prop del centre i hi vaig caminant. Un cop arribo al 1981 comencem a fer les activitats que estan marcades al calendari. L’única que fem cada dia és la de treballar. Actualment estem molt centrats en la d’smoking. Mitjançant una cadena de muntatge, preparem la capsa i els educadors ho revisen. 

Cal fer-ho bé, ja que els de la fàbrica estan molt atents (diu entre riures).

A més, sóc l’encarregada de que no falti res al lavabo de les noies. Haig d’estar pendent que sempre hi hagi paper higiènic i paper de mans. És la meva responsabilitat.

Si et trobessis amb algú que té dubtes sobre si venir o no al centre, què li diries?

Que ho provés, per veure si li agrada o no. És molt positiu per aprendre a fer coses noves i conèixer gent. Fa anys, la resta de la població ens mirava malament, ens deien coses molt lletges, ens insultaven, no se’ns tractava bé. Des de fa un temps, he notat que se’ns respecta més. Crec que el fet que existeixin aquest tipus de centres fomenta la inclusió social de les persones amb discapacitat. De fet, n’hi hauria d’haver molts més.

Què faríem sense aquest centre? La gent ho necessita. Hi ha molta gent amb discapacitat que pot treballar, no per tenir una discapacitat significa que no puguis entrar al món laboral. 

Centre Ocupacional 1981

Com definiries Asproseat?

És una experiència molt positiva que hauria de provar molta més gent. Hi ha moltes persones amb discapacitat que mai han passat per un centre com aquest. A mi m’ha anat molt bé, mai he tingut cap problema. M’aporta molta felicitat i mai m’he plantejat marxar d’aquí.

Creus que la societat està avançant en la inclusió social de les persones amb discapacitat?

Està clar. Hi havia una època en la qual els pares amagaven als seus fills amb discapacitat. Això és molt trist. Hem d’aconseguir la total inclusió social del nostre col·lectiu. Per això estan aquests centres. Molta gent no els coneix o creu que no fem res i no és així. Aquí treballem! 

Cal que els polítics s’adonin d’això. Falten moltes ajudes i atenció a aquest sector. Hem de tenir els mateixos drets que la resta de la població. No pot ser que la gent no conegui aquests centres. Jo estic molt orgullosa d’estar aquí, em fa molt feliç. I, al final, això és el més important.

 

Font: Asproseat Grup.

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades galetes i l'acceptació de la nostra política de cookies , premi l'enllaç per a més informació. connector galetes ACEPTAR

Aviso de cookies