Entrevista a Ana Maria Campos, presidenta d'Asproseat Grup
L’Ana Maria Campos és, actualment, la presidenta i mare d’una usuària d’Asproseat. Des del dia que la seva filla va entrar al centre pilot de Sant Just, es va involucrar amb l’entitat passant per diversos càrrecs. Finalment, l’any 2018 va ser nomenada presidenta del Grup.
Quin és el seu paper com a presidenta del Grup?
El grup està format per una Associació i quatre Fundacions i cadascuna d’ella té una funció, servei a les empreses i servei a les persones.
És gestionada per un equip de professionals dirigits per un director general amb diversos directors d’àrea, directors de servei i diversos professionals amb titulacions i funcions diverses que donen servei a tot el que abastem. Principalment, és un paper de supervisió. Dono les meves opinions, però ells són qui fan les propostes.
A la vessant de les activitats associatives, sí que som els integrants de la junta directiva qui ho treballem.
Quins són els valors sobre els quals regeix Asproseat?
El respecte a les persones amb discapacitat, l’ajuda d’aquestes, així com de les seves famílies. Un dels principals objectius de l’entitat és garantir que les persones amb discapacitat puguin exercir tots els seus drets de la manera més autònoma possible. És a dir, assolir el màxim nivell d’autonomia possible i inclusió social: igualtat d’oportunitats, accessibilitat i autonomia.
Què diferencia Asproseat d’altres entitats que treballen per a persones amb discapacitat?
Asproseat disposa de tots els serveis: escola, centres ocupacionals, residència, llars, centres especials de treball, centre d’atenció especialitzada, servei de respir per a les famílies i activitats associatives.
És a dir, s’abasteix totes les fases de la vida d’una persona. Des de petits fins a més grans.
Existeixen altres organitzacions que també treballen per a persones amb discapacitat, però només ofereixen certs serveis. Aquí els tenim tots.
Quins projectes de futur hi ha a l’entitat?
M’agradaria que es pogués augmentar el nombre de llars per a persones amb discapacitat. El meu desig és que qualsevol persona d’Asproseat hi pogués viure, sense necessitat de faltar-hi els pares. Avui dia és impossible perquè les places són limitades i, per això, prioritzem segons quines situacions.
Està previst estrenar la nova nau de Cornellà per realizar E-commerce pròximament, sinònim que les coses es fan bé, no?
Asproseat ha estat una entitat que, des dels seus inicis, ha mirat de cara al futur, ens hem avançat sempre. Hem tingut la possibilitat d’obrir una nova nau a Cornellà, amb més capacitat que les actuals. És un pas endavant.
Com es van gestionar les tasques i activitats quotidianes durant el confinament del 2020?
Va ser molt complicat. Tota la part social va haver de tancar: centres ocupacionals, escola, activitats esportives, sortides, etc. Els únics serveis per a persones que no van tancar van ser el Centre Especial de Treball, la Residència de Can Serra i les llars residencials, on es va complir estrictament la normativa imposada per la Generalitat de Catalunya.
Encara avui hi ha activitats que no han arrencat del tot. L’esport l’hem reprès aquest mes, mentre que les sortides estan aturades, ja que fins fa poques setmanes estaven prohibides les reunions de més de 10 persones. La situació de la covid-19 ens ha trencat els esquemes, però hem sabut adaptar-nos.
Quins han estat els èxits d’Asproseat per arribar a ser l’entitat que és avui en dia?
Sens dubte, la força dels professionals i les famílies. Tots els presidents han treballat molt pels drets dels nostres usuaris. De cara a l’Administració, si no demanes no obtens. I, sovint, tot demanant, tampoc obtens. És una lluita contínua.
Com és el contacte amb les famílies?
A vegades és complicat. La força de l’entitat ve de la unió i col·laboració de les famílies. Tot i això, demanaria a les famílies que s’impliquessin una mica més. Per exemple, un dels objectius és augmentar el nombre de socis. Actualment tenim 350 socis, mentre que hi ha molts més usuaris.
Què li ha aportat Asproseat a la seva filla?
La felicitat. La meva filla va entrar amb sis anys, porta tota la vida a Asproseat. El primer cop que vaig veure on estaria i amb qui, haig de reconèixer que se’m va fer el cor molt petit. Però al final del curs, em va dir: “Estic molt feliç”. Si no hi hagués vacances a l’agost, estaria contenta. Ella és feliç al centre ocupacional.
En quin moment decideixes portar a la teva filla a Asproseat?
Ella va fer els dos primers anys a un parvulari d’Esplugues. Al segon any les diferències ja es van començar a accentuar. Segons la psicòloga de l’EAP, la meva filla hauria pogut continuar allà. Però jo sóc mestre, tinc una certa experiència amb els nens i no hi estava d’acord.Vaig escollir Asproseat perquè al col·legi on jo treballava, hi havia una persona que ja portava la seva filla a Asproseat. I, a més, va coincidir que un company de feina del meu marit també hi portava a la seva filla.
Com és la relació de la seva filla amb els companys?
Molt bona. Es coneixen tots. Tant quan estava al col·legi, com ara al centre ocupacional. De fet, hi ha companys que estaven amb ella al col·legi amb qui encara comparteix activitats.
Què li diries a una família que està pensant si portar a la seva filla a Asproseat?
Jo he estat sempre molt contenta amb la relació de la meva filla amb els professionals. He observat una evolució positiva. He vist a la meva filla molt feliç i penso que, per als nois i noies que presenten dificultats, la seva felicitat és el més important. Si ells són feliços, segur que els pares ho seran.
Creus que l’Administració està fent tot el que està a les seves mans per entitats que treballen per a persones amb discapacitat?
Sóc conscient que estem vivint temps difícils, però vull demana’ls-hi que no ens oblidin, totes les persones amb discapacitat també tenen dret a tenir una vida plena. Sovint l’Administració ens deixa de banda, convindria que pensessin més en aquestes persones. La pandèmia ho ha accentuat, però això ja fa anys que és així.
Un exemple és el de les llars residencials. Hi ha una llista llarguíssima de persones que hi volen accedir. Demanaria als ajuntaments que pensessin més en aquest col·lectiu a l’hora de construir pisos.
Sempre he sentit a dir que els països desenvolupats són els que protegeixen la gent gran i les persones amb discapacitat, m’agradaria que Catalunya i Espanya pogués tenir aquesta titulació.
